En el moviment d'escola nova que s'està creant descobreixo que estem trobant camins diferents per a generar espais d'aprenentatge pels nostres infants, però, probablement per la manca d'especialistes a les escoles,seguim bloquejats amb el llenguatge de l'expressió plàstica.
La plàstica que s'està duent a terme a moltes de les escoles que visito necessita que ens aturem i reflexionem sobre quins són els objectius que ens plantegem a l'hora de treballar-la i des d'on la oferim. Començant per l'avaluació i seguint per propostes fetes des de l'obra d'art o l'objecte de mostra (pinterest està fent molt de mal), estem creant una plàstica elitista, on només els infants que dominen el llenguatge (ja sigui perquè els ve donat de manera innata o perquè a casa els hi han apropat) podran moure'rs còmodes per aquest terreny i no bloquejar-se quan els jutges (els mestres, els companys o ells mateixos) comencin a sorgir.
És l'objecte que queda després de viure una experiència plàstica, el que fa que aquest llenguatge que s'hauria de treballar des de l'experiència i la investigació, es treballi des de la pretenció de realitzaruna obra d'art. (Els infants no són artistes!) L'objectiu d'aconseguir que els infants realitzin un resultat final, ja previst,  perverteix el camí i li treu el sentit a l'experiència plàstica.
L'objectiu que em plantejo com a mestre de plàstica és proporcionar a l'infant un idioma més, per expressar-se (tingui o no tingui destresa amb la disciplina), desenvolupar la creativitat a partir de les propostes i petits reptes, i transmetre la cultura de l'art, sensibilitzant als infants amb la màgia i la bellesa que ens envolta.
Vibrar i fer vibrar a l'aula. Reencaminar l'expressió plàstica cap a una disciplina viva, emocionant i oberta.
Glòria Vives
​ (col·laboro amb la universitat de Barcelona, a la facultat de magisteri. Realitzo tallers per mestres per a escoles públiques i entitats privades, i faig xerrades sobre expressió plàstica a diferents centres. )

Un día de verano del 2010 di, por primera vez, el pecho.
Un día de invierno de 2019 di, por última vez, el pecho. 
Ha sido precioso reconocer a mi cuerpo nutriendo, y me siento agradecida, feliz y un poco triste de cerrar la etapa más intensa de mi vida. 

​

Amb una mà aguanto el manillar de la bicicleta, amb l’altre apuntalo les caixes de cartó que fan equilibris per damunt del sellí i la cadireta de la bici. Les he agafat del carrer. És que sóc mestre de plàstica. 

Ser mestre de plàstica vol dir viure sempre amb l'instint recol·lector activat. Recollim cartons de les escombraires un dissabte de desembre. Pidolem les restes de la fusta del parquet que s’ha instal·lat el veí. Acumulem a la bossa de mà taps de plàstic, suro i llauna les nits que sortim a fer una copa. Caminem pel bosc buscant troncs, fruits i fulles que ens facin vibrar. Col·lacionem el paper d’embolicar dels regals de reis. Vivim amb les butxaques plenes i la casa feta un magatzem, que on hi reposen discretament materials que un dia encendran la llumeta de la propera sessió.

Les mestres de plàstica som lladregotes, copiones, rapinyaires i pispes d’idees bones. Caminant per la ciutat (foto) , mirant les xarxes del mòbil (foto), al museu (foto), espinat el fuster del davant (foto) i sobretot admirant els companys de gremi. (foto), foto i foto). 
Ser mestrede plàstica vol dir anar sempre amb les mans brutes. Com una mapa de les accions de la setmana es dibuixen per les ungles i les arrugues de la pell les tintes que no se’n van a la primera rentada. Mans sempre tallades, ungles curtes i amb crema hidratant a la butxaca perquè a l’hivern mullar-les tantes vegades les espatlla.

Les mestres de plàstica ens relacionem amb el material des de totes les vies. El carreguem, els acumulem, els rentem, els tallem, els polim i els transformem i els somiem. Ens requereix una energia mental i física. Preparar una provocació i després recollir l'explosió és el pa de cada dia. Sempre rentant desant, endreçant, escombrant i fregant. La neteja de després no limita l'acció. Deixem que passi i assumim, gaudint del joc i sense pensar. Apagant focs i encenent-ne d’altres. 
​
Ser mestre de plàstica es porta al cos i del cos a la vida. No ho sabem fer d’altra manera. I, malgrat el cansament, ens encanta!
(I, des d'aquí aprofito per fer la crida, si algú té espècies de cuina caducades, que me les faci arribar, si us plau!)

Dibujo publicado en la revista on line Píkara Magazine.

Haz clic aquí para editar.