 Hi ha un tipus de persones que sempre tornem amb les butxaques plenes de les excursions. I és que n’hi ha que som recol·lectors de mena. Ens passegem pel bosc amb els sentits ben atents. Rebregant amb la mà la bosseta despistada que casualment duem a la butxaca, ensumem què ens pot oferir aquell paratge que ens pugui servir i ens entreguem a la festa fent salivera. Sortim preparats per collir a totes les estacions de l’any. I transmetem aquest saber als nostres fills que ràpidament se sumen a la «cacera». Collir i recollir ens encanta. Com deia l’àvia, «m’agrada més caçar bolets que menjar-los després». Arrepleguem mores a la tardor, pinyes a l’hivern, espàrrecs a la primavera i figues a l’estiu. Entrem al bosc per trobar avellanes, nous, cireres d’arboç i maduixetes. Caminem pel prat collint la verdolaga i la dent de lleó que ens posarem més tard a l’amanida. Dels marges n’apleguem ortigues i ens en cuinem sopa i saltejats. Competim amb els ocells per agafar saüc i fer-ne melmelada. És obligat compilar les aromàtiques al camp (comprar-les ens fa mal). l la farigola, el romaní i l’orenga arriben, sempre, silvestres a taula. A les butxaques se’ns acumulen fulles de llorer i quasi sempre lluïm una tija d’espígol enredada als cabells. Vestim amb flors de caputxina les amanides, importem les nyàmeres de les riberes a la sopa i fins i tot, els més intrèpids, ens hem cruspit algun aglà. Recol·lectar és tan instintiu i ens encanta de tal manera que les meves filles quan tornen de l’escola a casa van collint tots els papers i paperots publicitaris que ofereixen les botigues. Els agafen un per un, amb amor i emoció, i els desen acumulats pels calaixos i les taules de casa. Jo no em queixo... ho duen escrit als gens. Són gent de collir!
0 Comentarios
 M'estiro al teu costat perquè t'adormis tranquil·la, intento no agafar el mòbil i espero que et desconnectis ràpid. Perquè quan tothom dorm la casa és meva i valoro aquest silenci restaurador com si m'hi anés la salut.
I em sento culpable perquè em costa estar present en aquest adormir-te teu i tinc pressa... I estic pendent de cada respiració teva per descobrir si t'estàs adormint i puc anar marxant o em necessites més estona. Quan et sento adormida em moc sigil·losa per anar marxant i si reaccionesi em crides se'm cau la nit a sobre, i torno al teu costat de mal humor i més culpable encara a acompanyar-te des de les ganes i la pressa de no ser-hi. I em fot! Perquè sé que en res t'adormiràs sola i trobaré a faltar la resta de la meva vida aquest vetllar-te el son i gaudir dels últims reflexos de bebè que em queden... Bona nit Bruna, espero estar a l'alçada de les nits que ens queden.  Amb la certesa de què vindran temps més tranquils, de què no es pot ser mare sempre des del centre, de què ho fem el millor que podem i de què el fet que hi sigueu ens permet no caure massa avall, celebro la nostra data.
Des de dins de l'huracà, et miro i m'emocionen els anys que fa que ens mirem als ulls, que ens abracem i ens donem la mà. Els anys que fa que t'acompanyo, que m'acompanyes i ens compartim. Perquè mostrar-te que la vida ens sacseja també ens fa humanes. No sempre sóc on voldria, però hi sóc sempre. Amb l'honestedat de viure la vida de cara, la humiltat de què m'equivoco en les formes però tinc el camí clar, ens felicito l'aniversari. T'estimo bonica! Gràcies per fer-me de mirall tantes vegades. Feliç primer septenni!  Tant la formació, alguns autors com Arnold Stern, Lowelfeld o Betty Edwards, l’observació a les classes de dibuix (a gent de moltes mides), i l’experiència com a mare i professional, em porta a algunes conclusions sobre com hem de situar-nos per fer l’acompanyament en el naixement del dibuix i la pintura en l'infant. Us en faig 5 cèntims: -Intervenir molt poc en els seus dibuixos (només quan ens hi conviden) i mai amb dibuixos que aportin una càrrega simbòlica (si dibuixem, fem ratlles, rodones, punts, formes abstractes, i mai ocells, cases, cors, flors...). Ho fem per diverses raons: 1. Perquè la càrrega de significat del dibuix d’un adult pren tot el protagonisme i anul·la totes les experiències que l’infant ha dut a terme en el mateix paper. 2. Perquè aprenen a copiar els nostres símbols i van perdent l’instint de buscar els seus propis. Per exemple, gairebé tots els nenes dibuixen cases de doble teulada on no hi han viscut mai, ocells com si fossin un signe de “vist” que no tenen cap sentit perquè no entenen què son (si no té ni bec , ni ulls, ni potes!) i arbres de cotó que no tenen fulles, ni branques , ni arrels... Són símbols que han après dels pares o educadors i que els estalvia rebuscar en com viuen l’objecte realment. I com que els pares els entenem, ja ens està bé (aquestes formes són més semblants a l’escriptura que al dibuix i com més tard entrin en el seu imaginari, millor). 3. I perquè si el pare entra en la proposta del nen amb el seu dibuix adult, el nen compara i jutja si el seu dibuix està ben o mal fet... -Procurem no preguntar mai què és. Perquè de vegades no és res, de vegades serà i ja ens ho explicarà i a vegades només volia provar el “retu” nou... No esperem que tots els seus dibuixos “siguin”. -Els guardem o els pengem només si ens ho demanen. Ho fem per a treure la càrrega de dibuix definitiu a un exercici o a un joc, ja que l'interessant del dibuix infantil és que dibuixin i s'expressin, el resultat no importa. -Intentem evitar jutjar ( ni positivament ni negativament), i que visquin el dibuix com una experiència . -Treballem damunt de suports variats que ens trobem. Procurem fugir del DIN A4 blanc ordinari. Dibuixem en sobres de factures, en caixes de galetes obertes, en sobres de les bossetes de te o damunt de pedres. -Posem al seu abast material amb el qual puguin ser autònoms (que es destapin fàcilment i que no els emboliqui gaire). Que no ens necessiten per posar-s’hi! I per si en voleu saber més us convido a assistir al curs: Com acompanyar el dibuix dels infants que impartiré a Xantala el 19 d'agost.  Celebro cada nova paraula que ens dius, cada graó que conquistes i cada peça de roba que deixes enrere. Però sento que te m'escapes d'entre les mans, i vas tancant rere teu les portes que la Júlia obria. T'assaboreixo com a les postres d'un àpat boníssim, que a vegades desitjo que acabi de cop, i quasi sempre sóc conscient que aquesta estepa que tanquem juntes l'enyoraré tota la vida. Feliços dos! Molt feliços! 
 En el moviment d'escola nova que s'està creant descobreixo que estem trobant camins diferents per a generar espais d'aprenentatge pels nostres infants, però, probablement per la manca d'especialistes a les escoles,seguim bloquejats amb el llenguatge de l'expressió plàstica.
|
